Esborra-ho tot abans que prest
et sigui del tot impossible.
Perifràstic com ets
—t’hi has tornat, que no és que ho fossis—,
Ella vindrà i t’agafarà
amb el pixat en el ventre
o ves a saber com.

Són els arxius del record,
esments que van ser victoriosos,
i ara, té: pornografia pura.

Selecciona’ls, doncs.
Ordena to delete.
Pitja la tecla.

Far Nati  (22 juliol 2004)

Ens férem un fart de regals.

30 d’abril de 2004

La llum que ve de dins
senyoreja la casa.
—El raig és roig de  vi,
brolla en silenci l’aigua.

Amor que neix petit
creix i creix amb frisança.
—Per estimar és el vi,
per a l’oblit és l’aigua.

Cadafs de Dionís
i cadufs de les Nàiades.
—A la taula va el vi,
la sínia poa l’aigua

Un instant per morir
i eternes les paraules.
—La vida al glop de vi,
la mort al bassal d’aigua.

Cavaller del destí
amb ales de coratge.
—Per al teu cor el vi,
per al teu foc no hi ha aigua.

Al vent lliure els renclins,
el teu cavall no es cansa.
—Per al teu son el vi!
La pau eterna en l’ aigua!

(8/9/07)

30-11-2004

com el costum de torturar i de fer mal
que tenen els dèspotes i els tirans,
que envaeixen països
per democratitzar-los.

El costum d’estimar
fa malbé l’amor,
l’afebleix, el desgasta.

És com si aquell, en Guerra,
passàs el ribot damunt de l’Estatut.

Cal fer l’amor al marge
de qual costum i norma,
improvisadament i un pèl salvatge.

Per tant, doncs, és més segur
fer l’amor
d’una manera profilàctica,
o sigui,
driblant, esquivant, desorientant el costum,
que és mal costum
si ha esdevingut rutina.

Emperò, alerta, respirar
és boníssim costum: ho feim
sense adonar-nos-en,
perquè, si no, és que
ens moriríem.

Per cert, morir-se és un costum
tirant a trist, més tost universal,
i actualment si et mors,
no hi ha déu que et ressusciti.

Així que, posats a acostumar-s’hi,
millor el costum de fer l’amor,
que és no morir-se.

(15 de juliol de 2008)

Que si tornava a l’aiguaneix del temps,
a cada alè més m’enamoraria,
i ascendiria l’escala del seny
i, quan volgués, també en davallaria.

Si ara tornava a ser-ne el rei
del meu breu somni, amb tu el compartiria
si és que volguessis, pels quatre elements,
fer amb mi el viatge cap a la utopia.

Si ara tornava el meu temps primerenc,
aquells dies novells, els dies
quan just semblava que el món era meu…

Si ara tornava…,
què no tornaria?

Si ara tornava…,
que no tornaria!

Sant Jordi, 2005

Arreu regna el dolor     i guanya la malícia.
T’espera tanta gent     perquè hi facis justícia!

Com vas sortir en primer     per terres de la Manxa,
deixonda’t de bell nou     i tot de torts arranja!

No són molins aquells     que mouen els seus braços
—prou que tu ho saps—,     són malvats gegantassos

que has de ferir sens treva,     i el vent, que no s’atura,
bramula per fer por     a ta Trista Figura.

Però tu amb Rocinante     mai no t’has fet enrere:
galopa decidit     cap al bleix de la fera,

perquè avui vegi el món     la teva gran victòria
que rebrà Dulcinea     en penyora de glòria!

Encomanant-te a ella,     alça el cap vers la lluna
i la força et vindrà     i et riurà la fortuna.

És la Utopia, estúpids,     farsants de capirota,
hipòcrites que anau     amagant la carota!

Tornau, doncs, Dom Quixot;    eixiu del somni blau!
Vos reclama la gent     que vol un món en pau.

(abril de 2005)

El vespre cau, però tu ja no esperes
que et visiti el teu déu davall les parres.
Se’n van les forces com fum entre garres
i et renyen fins i tot les caderneres.

Com serà l’hora, com aquells instants
de deslliurar a la Dona que et convida,
plegats els fulls, i enllestit, el balanç?

No importa açò; te fa por l’envestida
que et darà el brau en llançar-te al descans…
Potser llavors ni enyoraràs la vida!

Son Bou, 28 de maig de 2004

    Doncs et pertanyen també els viaranys i les senderes
    allà on el pas fou franc
    per a homes i altres
    bísties de càrrega,
    i ara els calciguen només
    escarabats de bolla, rèptils i animàlies.

    Heus-nos aquí, oh Senyor:
    No som bàrbars turistes rústics
    que badem per ruralies transitables
    cap a un green de golf;
    som els teus servents —no te’n recordes?—,
    et duguérem per temps fruita dels horts,
    formatge blanc i sobrassada tendra,
    productes de la terra —teva— i la suor —ben nostra—
    (tot a mitges)
    (tot?).

    El poble, els peregrins, així et pregam a cor :
    Volem seguir els teus camins.
    Som aquí, Senyor!
            …Som uns sis-cents
    de tota edat i condició semblant,
    amb paciència coordinada.
   
    Els rojos van dir aquell
    “no passaran!”,
    però llavors els teus passaren.

    Nosaltres, tanmateix
    —a les bones, vam-ell-ara!—,
    farem el camí que ens pertany,
    ni que estigués escrit
    (que no hi està!)
    que tot fos vostre.
   
    Hi passarem, doncs.
    Lloat sia el Senyor! 

Per temps, vas ser mare
perquè ens construïes:
les pedres i els núvols,
els somnis i els anys…
I mare et sentírem,
i, mare, ens bressaves;
com mare ens nodries,
mare, amb fruits de mar.

Ara, la tempesta
de l’hivern esventa
les plàcides vistes
de dalt els terrats.
El roig de les teules
—vermell de vergonya
damunt de les bigues
mestres del casal—
empara les ales
que ens volien lliures,
fum de jorns passats.

Què en diran les
cròniques,
de les ungles llargues
dels teus fills tan àvids
que te van sollar?

Només ombres d’homes,
són oratges negres
que enterren harmònics
moviments d’estrelles
amb sorra als platjals

Si et volíem mare,
tu no ens coneixies.
Si et sentíem nostra,
terra, t’esmorties.
Si algú et deia pàtria,
aniria errat.